Reaccions sorprenents...

A vegades la vida et dona allò que vols, i el que et sorprèn és la teva reacció...

Fa uns dies aquest era el meu estat a Facebook, i és que fa uns dies, la vida em va donar una cosa que desitjava amb el meu cor, i amb la meva ànima...

A vegades aquests desitjos,  formen part de la nostra consciència, del nostre camí, sabem que han de ser així, però quan els tenim l'emoció es desborda, els records venen a la ment, fins i tot ens fem patir a nosaltres mateixos amb imatges que no són gens útils,

...plores, t'enrabies, et sents petita... et fas conscient del que havies desitjat...

No era el que volies, ara queda acceptar-ho, sé que passaré per un procés difícil, per una espiral d'autoconeixament, l'únic que em demano és no fer patir a ningú més que no sigui jo mateixa, per això, m'allunyo, m'ocupo del meu sentir..

Per a quan pugui estar davant de la meva nova realitat, ser-hi d'una manera amable, afable i amorosa.

El nus encara hi és, el temps me'l desfarà...

... quan s'hagi desfet del tot, la llum tornarà a brillar ...

La innocència

Quan som infants, el món és ple de colors. Tot està per descobrir.

Cada objecte, persona, element de la natura, animal, es converteix en un plaer per als nostres sentits, ens desperta la curiositat, ens omple de felicitat,...

La innocència, el no saber, el mirar-ho tot com si fos la primera vegada que ho féssim...

...conèixer a algú i simplement deixar fluir, curiosament,...

...il·lusionar-te amb paraules que no saps mai si es compliran, viure el moment, gaudir-lo...

...la vida són petits moments, plens d'emoció, i es millor deixar que es quedin al record aquells moments en els que t'endús somriures, d'aquells somriures en els que l'ànima batega amb força, el cor s'omple de vida...

què fer amb els moments foscos? Només guardar allò que és útil, allò que aporta un aprenentatge, però no sobre la reacció o el funcionament dels altres, si no del teu propi funcionament, amb innocència, sense judici, amb sinceritat i molt afecte cap a un mateix.

Fluir amb la vida, un gran repte per a tots!!!!

Fem recompte...

Un altre any s'acaba, i com sempre fem recompte del que hem aconseguit i del que no hem estat capaços de fer...

Quan comencem quelcom, tan se val que sigui, tenim unes expectatives a complir, arribar a alguna meta... la majoria de vegades, ens quedem tant encallats en els objectius, en aconseguir allò que ens hem proposat que ens oblidem del procés... de tot allò que vivim durant el camí. Els paratges, les persones que ens han acompanyat, els aprenentatges, les emocions, els pensaments que hem tingut...

Si sóc sincera, també faig balanç sobre si he aconseguit alguna d'aquelles metes que m'he proposat, estic contenta, n'he aconseguit algunes... amb més o menys esforç, però tot allò que ha fet que valgui la pena han estat les persones que m'han acompanyat:

La meva família biològica, pare, mare, germans, nebots sempre estan, cadascun a la seva manera. El pare amb la seves trucades volàtils i ràpides, de les que es desprèn la melancolia de que la seva filla s'està fent gran i té por que aquella connexió tan especial es trenqui . La mare, amb les seves trucades diàries, els seus consells inacabables, el seu explicar diari, que fa sentir com si formessis part del seu dia a dia, el seu pensament esta amb tu incondicionalment. Els meus tres germans, cadascun amb les seves vides, diferents, úniques, de les que formo part d'una manera o altre. Els meus nebots, es una de les millors coses que m'ha aportat aquesta nova etapa, l'orgull i l'ego se m'omple a vessar.

La meva família extensa, oncle, tieta, cosina i cosí. Amb les seves particularitats, em fan sentir part de les seves vides, amb la seva manera d'escoltar-me, d'estimar-me, em fan sentir única.

La meva família escollida. Amigues i amics:

Els Argos, un grup especial, amb una energia brutal, que forma part del meu creixement personal, i sense elles, (Linyos, saps que tu ets una d'elles) no podria haver estat possible. Elles han vist moltes de les meves llàgrimes, han esperat a que demanés ajuda, a que fos un gran JO el que sorgís de les ombres. Han convertit les meves llàgrimes en una energia sanadora, per a mi i per a elles... em costa de creure...

Les Mosqueperries, porten amb mi quasi bé el mateix temps que el meu company caní, estan en aquells moments més claus, ja sigui per oferir-me riures, una estona d'escoltar o una estona de ser escoltada...

Anuski, impressionant, sempre, sempre, sempre està, per escoltar-me, per esbroncar-me, per llegir-me... l'admiro, amb tota la meva ànima, l'estimo amb tot el meu cor...

Sandreta, m'encantes, la llum que reflexen els teus ulls plens d'energia i ganes de que tot surti com tu vols, farà que això passi, m'encanta estar quan ho necessites!!!

Vin, els meus pensaments i el meu cor tenen un trosset per a tu, sempre!!!

Tito, des del dia que va començar aquesta aventura, vas estar al meu costat, escoltant-me!!

Com no, el meu company inseparable, el Gorditu!!! Els seus despertar, la seva manera de mossegar-me el braç per jugar, els seus ulls pintats, els seus petons amb babes, els seus lladrucs, són el motor del meu dia a dia, sense ell no seria qui sóc avui....

Totes les persones que no menciono però, que formen part del meu dia a dia, que m'ensenyen coses magnífiques, que em comparteixen part de les seves vivències, que confien, que es senten escoltades, que em fan riure, que em fan ballar, que em fan enfadar, que m'ajuden a veure les parts més fosques i les parts amb més llum...

Totes les persones que han passat aquest any per la meva vida, es mereixen que els hi doni les GRÀCIES, per ajudar-me a convertir-me en qui sóc avui i seguiran ajudant-me a ser millor persona!!!!

Amb tota aquesta energia començaré l'any vinent... però encara em queden dies d'aquest, així que a GAUDIR del PRESENT!!!

La força de la natura

Avui la natura ens ha mostrat la seva força... Arbres trencats, cotxes destrossats, diferents objectes passaven els carrers...

A la meva ciutat, la força de la natura juntament amb una construcció humana, s'han emportat dues vides. No els coneixia...

En aquests moments no sé mai que dir, perque en aquests moments, en els que la tragedia t'afecta en primera persona, cap paraula serveix, en aquests moments, l'únic que t'envaeix són SENTIMENTS. Tristesa, rabia, ira, impotència...

En aquests moments, som més humans...

L'únic que puc fer, es empatitzar amb el dol de les famílies i desitjar amb totes les meves forces que tot aquest dolor tingui una útilitat...

A mi em serveix per valorar la vida, cada dia, la importància de viure-la amb tot el meu èsser, agraïr cada sortida de sol i cada posta...

El meu més preciat condol.

Ara fa dos mesos....

Dos mesos després de un canvi de pis desitjat, de viure amb escalforeta, d'anar construint de nou el meu refugi, estic asseguda al sofà escrivint...

El meu compi de pis caní, es coloca al sofà, mentre la crema de carbassa es va fent...

Milions de idees passen per al meu cap, pensaments varis, records, somnis,.. reviso el meu petit pis, que ve s'està...

Què m'ha fet arribar fins aquí? Què és el que m'ha impulsat a buscar el meu benestar? Què ho seguirà fent?

Suposo que tots tenim una llum dins que ens guia, no sabem ben bé com s'ho fa, però ens acaba portant tard o d'hora allà on estem realment a gust.

Si mirem el món amb ulleres d'aquelles que només t'ensenyen el que et falta, aquesta llum s'apaga, però si el mirem amb les ulleres que donen gràcies per tot allò que ens agrada que ens fa que la campaneta de la felicitat interior soni, la llum brilla molt més, per tant el camí es torna més clar...

Amb qualsevol de les dues ulleres, sentirem emocions negatives, (tristesa, por, angoixa, ràbia, ira, etc.) però amb les segones, es molt més probable que a les ombres els hi donem un espai, que ens ensenyarà a coneixer-nos molt millor i en el fons, això es el que importa, conviure amb tu mateix amb PAU, poder gaudir del SILENCI, sense que les mil idees, records, sentiments, s'agolpin al teu cap i al teu cor, donant copets que et fereixen...

A SEGUIR NAVEGANT!!!!

Introspecció...

La majoria de vegades creiem i sentim que per a ser feliços, l'exterior ha de ser un mar en calma, que la nostra atenció a d'anar centrada en tot allò que necessitem, en allò que volem, en allò que desitgem,...i que tot allò que necessitem, que volem i que desitgem, ho trobarem en els demés, a la feina, en definitiva a l'exterior...

Ens esforcem, lluitem, per arribar a aquells objectius que sens dubte ens faran, més i més feliços...

Passen els dies i la nostra felicitat no augmenta, però la sensació de cansament i desànim, si...

Què estem fent malament? Què hi ha en nosaltres que no funciona? Per què, si ens han ensenyat que l'esforç porta recompenses, no n'obtenim?

Llavors, inevitablement, estem tristos, pesarosos, angoixats. La foscor envaeix els nostres dies...

.... en tot aquest esforç, en tota aquesta lluita enfocada a l'exterior, ens oblidem del més important de tot, NOSALTRES MATEIXOS, el nostre interior...

... quan mirem dins, encara que la por sigui immensa, trobem milions de coses que ens fan gaudir, aquestes no tenen res a veure amb els "nostres" objectius vitals d'aconseguir la felicitat. Aquestes petites coses que ens fan ser feliços, són totes aquelles coses que ens fan vibrar per dins, la música, la lectura, el cine, la natura, l'exercici, les reunions amb amics, descobrir noves perspectives... totes aquelles coses per les que la paraula esforç no té cabuda, per què per si mateixes surten del nostre interior, del nostre MERAVELLÓS SER...

Així doncs, introspecció....

Trenca la fletxa

Mai us heu trobat en aquell moment en que les forces semblen abandonar-te, quan el teu interior, està cansat o ple de por o angoixat...

Aquells moments són els moments que ens posen a proba, en els que la vida t'està donant la oportunitat de superar-te, de que tanquis els ulls, busquis al teu interior, allò que et fa resurgir de les cendres, com l'au fènix.

Em trobo en un d'aquests moments, he de decidir si dono un pas endavant, i trenco la fletxa, o em deixo a la por...

Sabeu que ... res, res, res, m'impedirà que doni aquesta última empenta per trencar la fletxa, la determinació i la seguretat, seran els meus companys de viatge...

"Si su diario vivir le parece pobre, no lo culpe a él"

...la realitat...

El nostre dia a dia, és UN... moltes vegades somiem amb la nostra vida ideal, anhelem el nostre futur, desitgem sense parar millorar...

... el nostre dia a dia se'ns fa pesat, trist, buit, insuls...

però realment... de qui es responsabilitat que allò que tenim sigui un tresor...

... només nostre...

... disposem de l'acció, disposem de la ment, disposem del sentir... per a poder trobar en aquesta crua realitat petits micromoments de felicitats...

Centrar l'atenció en allò agradable, ocupar-nos d'allò que ens tortura, ACCEPTAR-HO, que no resignar-se, ja ho canvia,

... Somiar es útil... intentar que aquests somnis siguin realitat ho és encara més...

Fes un pas enrere, recorda un somni que has fet realitat, si en un principi t'haguessin dit que ho aconseguiries, ho haguessis cregut? haguessis sabut com?

Shaking your soul....

....Si no sacseges a la vida la vida et sacseja a tu...

Estem immersos en un món frenètic, on la corrent t'emporta, a viure, sentir, dramatitzar...

La corrent es continua, com si d'uns ràpids es tractés... hi ha vegades que tens la sensació d'anar amb un salvavides de mala qualitat, una barqueta fràgil, i els rems més aviat oxidats, però saps fermament que arribaràs al llac on la tranquilitat de les aigües et donarà temps per descansar...

D'altres la barqueta, el salvavides i els rems són d'última generació i qui no et sents amb forces per a trampejar els remolins ets tu...

Per això, es important recordar que el camí, la missió, el dahrma (com diuen els budistes zen), l'has de recórrer tu...

      .... el teu cos, la teva ment, la teva emoció, són el tresor més valuós, del que hem de tindre cura, acceptar-los, mimar-los...

Portaran la barca dels ràpids fins al llac tranquil!!!

.... a partir de ahora tu nombre será... Llovizna Clara

"A partir de ahora tu nombre será: Llovizna clara"

Aquest va ser el nom que em van posar en un campament d'estiu... quan era petita, on tots els moments eren espectaculars, cada estona que hi passava era pura diversió...

...coneixia nenes i nens, corria, jugava, fèiem el dia al revés (el sopar era l'esmorzar i viceversa)...

Envoltada de natura, històries de indis Nord-Americans, on la mare natura era la sabia protagonista, de la que es podien extreure milers de consells i formes d'afrontar la vida amb harmonia...

L'alegria, l'amor, la complicitat, la tendresa, la confiança, la por, la tristesa, l'honestedat... tots els sentiments possibles eren compartits...amb més o menys vergonya...

Però si que hi havia una cosa clara, l'objectiu era divertirse, passar-ho bé, nadar, jugar, fer excursions, tir amb arc...

Cada un dels set dies era viscut plenament, per tots i cadascun de les nenes i dels nens que hi anàvem...

Aquests dies finalitzaven amb una festa, on hi assitien mares, pares, germanes, germanes, els avis, les àvies... el ritual consistia premiar les qualitats dels diferents grups

Però el moment més esperat era l'obsequi dels monitors a cada nena i nen, del seu nom Indi, on es posaven de manifest les qualitats més destacades amb elements de la natura...

Llovizna clara: porque eres fresca como la lluvia de verano, tu sonrisa nos refresca des de que te despiertas hasta que te acuestas. Clara, por tu transparencia.

... i si provem de buscar una qualitat de la natura en tots aquells que tenim al nostre voltant...

SERIA MÀGIC!!!!

...Cómo no sabía que era imposible lo hizo....

...Límits, creences, mandats, judicis...

Totes aquelles coses que ens agradaria fer i no fem.... tots aquells somnis que no som capaços de començar a tornar realitat perquè quelcom dins nostre ens posa un impediment, o ens frena...

Aquella frase d' Einstein que resa:

"Y cómo no sabía que era imposible..... lo hizo"

Té un gran significat....

I si fem revisió de totes les creences, tot allò que ens deien les nostres mares, els nostres pares, les nostres àvies, els nostres àvies, en definitiva, l'eslogan de la nostra família i prenem consciència de quan ho estem fent servir a les nostres vides...

N'hi haurà molts que avui en dia ens són útils, que ens ajuden a viure amb felicitat...

Què en fem dels que no?

Podríem dir-los:

"Gràcies per tot el que m'has aportat fins aquest moment, gràcies per tot allò que he après, però ara vull construir la meva realitat, el meu mandat, el meu somni. Sóc lo suficient valenta per no saber que és impossible i fer-ho"

Time goes by....

El temps passa ràpid....

No te n'adones i has deixat enrere milers d'experiències, milers de moments, milers d'històries.
A vegades aquestes històries, aquests moments, no vols que s'acabin mai, que es tornin eterns, d'altres desitjaries que tindre un comandament per passar-los de pressa...

Però, no, tot té el seu temps i és bo que així sigui.

Cada moment, cada experiència té una duració determinada, perquè sense aquest temps finit, no podríem aprendre, ni podríem créixer....


He pres consciència, que durant aquest temps, hi ha persones que hi són sempre, no marxen, tant se val el que succeeixi, es queden, et donen força, i tu els hi dones a elles. T'estimen i tu les estimes, incondicionalment, no et fa falta saber el per què, perquè resulta irrellevant i alhora, lògic.

Hi ha altres persones, que passen per la teva vida, per ensenyar-te quelcom, i tal i com venen, se'n van....

Agraeixo, totes i cada una de les situacions i persones, que la vida m'ha posat per davant, perquè sense elles no podria ser qui sóc, i sense elles no podria ser on sóc...

GRÀCIES VIDA!!!!

Are you in love?

Elevem l'amor romàntic a la sèptima essència, per nosaltres és com la vuitena meravella.

Ens han ensenyat i hem après que aquest només ha d'anar dirigit a la persona que desperta tot un conjunt de reaccions químiques al nostre cervell. Aquests impulsos fan que el nostre cor bategui amb més força, que ens suin les mans, que no sapiguem que dir.

Traspassem la responsabilitat a l'altre de la nostra felicitat, anulant-nos i anulant a l'altre....

... i si probem d'enamorar-nos d'altres coses...

Primer de nosaltres mateixos, estimar-nos, ensimismar-nos del que som capaços, acceptar les nostres equivocacions, acceptar i valorar les nostres habilitat, tractar-nos com la nostra millor amiga o amic.

Segurament després de fer aquest pas, aconseguirem enamorar-nos de tota la resta: les albes, les postes de sol, el camí cap a la feina, una melodía, una conversa maca, una abraçada d'una amiga, un crit de "GUAPA, GUAPA... " amb el cotxe d'una amiga, del nostre gos, del nostre sofà, de casa nostra, de un viatge amb cotxe, en definitiva de la nostra REALITAT...

....Enamorem-nos de la nostra REALITAT i aquesta és tornara fantàstica, meravellosa, tindrem la mirada neta i inocent, com la d'una nena quan comença a descobrir el MÓN!!!!

Caos decidit...Prenent conciència...

... caos, explosió, foscor, silenci, llum, ordre, tranquilitat, calma...

Podríem dir que aquestes són les etapes quan es produeix un canvi...

El caos es necessari, per a que es produeixin canvis, per a que crèixem, per a evolucionar cap allà on volem...

Tot i que no sóc gaire endreçada, no m'agrada (va) el caos, per una raó simple, produeix incertesa i la incertesa produeix POR.

En aquests últims dos anys, estic visquent o més ben dit, convisquent amb el caos. El més curiós de tot es que el provoco jo mateixa...

Em segueix fent por, sé que el caos em provoca angoixa, por, sensació de mareig, inestabilitat... la diferencia és que el decideixo jo...

Això em fa sentir valenta, lliure, responsable de mi mateixa, responsable de la meva vida...

....l'experiència de conviure amb el caos decidit, per primera vegada, és un gran repte. Vaig desfer la meva vida amb dues hores, i encara l'estic refent, el més engrescador de tot és que les peces amb les que construeixo el meu castell, no les agafen per mi, i si agafant una peça m'equivoco, la desmonto per buscar-ne una de nova que encaixi millor...

El millor... de tot això... que si t'equivoques agafant la peça (encara que hi hagi conseqüencies) no passa res dolent, tot el contrari, APRENS...

Benvolgut CAOS DECIDIT!!!!

Second Round.... Retrobament

Searching....

Retornant a l'espiral...

Després del punt d'inflexió, d'aquell moment en el que decideixes canviar, que decideixes que et desvies del camí que portaves fins al moment... arriba el moment de retrobar-te amb tu mateix...

En aquell moment, veus una inmensitat al teu voltant, la sensació de ser petita en un món molt gran, les ganes de fer coses, venen a la ment, al cos i al cor com una pluja d'estels inacabables.

Tens miler de idees, milers de projectes, milers de... dubtes...

Arriba llavors l'esgotament físic, mental, sentimental... i llavors et pares.

Te n'adones que vius amb un complert desconegut, amb tu mateix, tota la pluja d'estels, no es més que un mar de dubtes, dubtes del que ets, no saps ni que es el que t'agrada, ni què es el que vols, ni com ho vols fer...

POR...

El passat t'atrapa, recordes, penses en les equivocacions passades, en les tristeses, caus en que la SOLEDAT t'envolta...

LLUM, sempre hi ha un moment que la LLUM, es fa present, del passat extreus les forces, de l'AMOR, et serveixes per a ser benevolent amb tu mateix, i llavors t'alies amb el present, per a que el teu FUTUR, tot i ser incert, sigui tot allò que no vulguis deixar mai...

Per tant, tot i estar mort de POR, et compromets amb tu mateix per a que la LLUM i l'ALEGRIA, facin que el present mereixi la pena...

La incertesa ens envolta... la pregunta és Som conscients de com ballem amb ella?

Silenci.... si us plau...

Silenci....

Us heu fixat en algun cop en el silenci?

Jo m'havia fixat molts cops. Quan surts d'un lloc on hi ha molt soroll, quan estàs a locals amb la música elevada, quan tens una discussió, quan acabes de riure, quan estàs en companyia i calles i l'altre també calla...

Com poden ser aquests silencis? Hi ha cops que són agradables, descansen les oïdes, descansa la ment. Hi ha cops que són desagradables, hi ha tensió, no saps que fer...

I si us dic que el silenci us pot fer saber més qui sou?

Jo ho dubtava, fins que em vaig posar a practicar... meditació...

Durant aquesta estona, estàs amb tu, només amb tu i alhora estàs amb tot... perquè en realitat el silenci es vida, sons del carrer, sons de la casa, sons del teu gos, i el teu propi so...

Escoltes allò que en moltes ocasions vols esquivar... els pensaments que et limiten, les PORS apareixen, les PREOCUPACIONS es mostren, l'EGO també fa el seu petit paper, fins que arriba un moment que tot desapareix i queda el SILENCI, el tot, tu i el món... la VIDA...

És en aquell moment en el que comences a netejar, tot el que el passat ha deixat gravat, com si fos un tatuatge sentimental, al teu inconscient. Allò que et fa reaccionar d'una manera automàtica... AUTOMATISMES...

A mi encara me'n queden uns quants, tinc uns quants dubtes, judicis cap a mi mateixa, preocupacions que em ronden...

No perdo la ESPERANÇA perquè la vida em dona la magnífica oportunitat de viure amb tot això que es tant humà i em que fa tant humana que es la IMPERFECCIÓ, les EQUIVOCACIONS, per aprendre i també em dona eines per a que aprengui, primer de mi mateixa i després dels altres....

BENVOLGUT SILENCI!!!!

Em dius que no faci res??????????

Et tombes al sofà, et tombes al llit, el cap dona mil voltes a aquella preocupació, a aquell problema, al que no trobes solució....

La ment fa la seva feina: resoldre problemes, però també en fa un altre, i moltes vegades no en som conscients, els crea!!!

La ment o pensament lògic és una eina fantàstica per a solucionar problemes lògics (gestionar, organitzar, programar, calcular, desar informació), és meravellosa fent tot això!!! Què faríem sense ella...

...us heu plantejat, pres consciència, en algun moment, que fa la ment per a solucionar aquelles preguntes anomenades existencials?¿?¿?... (què vull a la meva vida? què em fa feliç? a que em vull dedicar? vull fer això però econòmicament no sé com fer-m'ho? )

En aquest cas la meva, té la intrèpida mania de mirar pros i contres, mirar totes les opcions, en troba milers, i arriba cert moment que comença a mirar cap al futur, i revisa el passat, llavors, els sentiments afloren... PORS...INCERTESA...RÀBIA...ANGOIXA...

És quan, la meva ment, es bloqueja, i aquesta pregunta existencial es converteix en un esplèndid problema, que em pot mantindre ocupada una bona estona, inclús dies, setmanes, mesos, inclús he arribat a estar anys!!! Jo li dic entrar en BUCLE...

Cert dia, per certes experiències, certs coneixements i algú fantàstic et diu: "i si proves de no fer res..." NO FER RES... NI PENSAR....

Com es fa això????

ATENCIÓ EN EL MOMENT, l'aquí i l'ara.

Asseguda al sofà mirant el dit del peu, et planteges, ara mateix quin problema tinc... cap... no hi ha cap problema...aquella preocupació en aquell moment desapareix.

Aquest procés l'allargues, durant el dia, certs moments i comences a sentir una tranquil·litat que t'espanta, es pot estar tranquil volent arribar a fer milions de coses, milers de projectes, milers de circumstàncies que per res del món són agradables, són reptes...

Es pot, parant ATENCIÓ a allò que vius, perquè si creus que tota situació és solucionable, la situació es torna solucionable, per art de màgia, la ment es desbloqueja, i aporta una solució pràctica, agradable, associada als teus VOLERS....

....CREURE ÉS CREAR....

La Pau i els Volers

Després de passar uns dies a una de les illes més meravelloses que existeixen per aquí a prop amb una amiga, amb la que mai havia conviscut i amb la que ha estat un plaer fer-ho, torno a casa amb un regal:

...dues preguntes meravelloses...

...¿Qué es lo que quieres tú?... ...¿estás en paz contigo misma?...

Què vull?

Us heu preguntat en algun moment el que voleu? que és allò que el vostre cor batega amb força per fer?, allò que la vostra intuïció us indica amb forces que feu, allò que quan ho estàs fent et porta a estar en PAU amb tu mateix.

En el moment en el que em va plantejar la segona pregunta, vaig contestar: ...a moments...

... després d'una reflexió interna... després de deixar que el meu inconscient la processés....puc dir que la pau amb mi mateixa la trobaré quan faci el que vull fer...

...El meu camí cap a la pau es el camí a la plenitud... el camí dels volers... d'allò que vull fer...

Loading.....

...Després de superar un repte, queda una sensació de benestar, una sensació de ser capaç, el cor s'omple cap a un mateix!!!

Deixant pas a un munt de pensaments, emocions i sensacions...

Avui m'invaeix la necessitat de sanar, sanar tot allò que el passat em va aportar, tot allò que ara no és útil, que em limita...

El 16 d'agost del 2012, vaig tancar una etapa, una etapa que em va deixar ferides, que encara estan obertes, de tant en tant i sense adonar-me'n sagnen, em fan mal...

Aquest dolor, el vull transformar en aprenentatge, en autoconeixament, en quelcom que em faci créixer.

De moment l'únic que sé, després de dos anys, plens d'experiències i trobades amb mi mateixa és que moltes vegades donem amor per tal de tindre companyia, sense fixar-nos en la reciprocitat, sense fixar-nos si ens emplena, si es allò que volem...

Avui decideixo que vull estimar sense necessitat, que vull estimar no per omplir un buit, si no perquè em ve de gust, perquè em sento tant plena amb mi mateixa, que ho vull compartir...

Avui decideixo que vull que m'estimin, no per necessitat d'omplir un buit, si no perquè li ve de gust, perquè es sent tant ple amb si mateix, que ho vol compartir...

No vull ser la necessitat de ningú, ni necessitar a ningú, vull un amor complert, del meu 100% cap a un altre 100%....

...pot ser que encara estigui en procés...

....LOADING........

"La vida és allò que passa mentre et capfiques a fer altres plans"

...Tot passa per algun motiu...

Últimament aquesta frase forma part del meu discurs. Res succeeix en va... ¿per què?

La finalitat de les coses es l'aprenentatge, quan això ho comprens, hi ho integres, tot es transforma.

La pregunta que segueix, és: quina utilitat té enfadar-me?

Si, he viscut enfadada amb el món...enfadada per al que feien els demés, per les reaccions dels demés, per les meves reaccions, per el meu context, per la meva feina, per les meves relacions íntimes, per què no apareix l'amor, per què les coses no sortien exactament i en el moment en que jo volia...

És important valorar llavors, que tot passa per algun motiu, que enfadar-se no és útil, en canvi, si que resulta útil preguntar-se que estic aprenent amb tot això...

...i què passa quan no trobes cap resposta?

Doncs, res, no passa res.

Què he de fer quan no trobes resposta?

Fluir, seguir endavant, com l'aigua. Pot ser que no sigui el moment de trobar resposta, pot ser el moment simplement d'aprehendre a no enfadar-se, a viure la vida amb un somriure, sense perdre el nord, gaudint de tots i cada un dels moments que la vida et proposa que visquis, perquè hi ha moments que no pots controlar, hi ha moments en el que vols es fluir, sense que res et condicioni, només sent conscient amb els cinc sentits del que vius... i el que ve després, ja te n'ocupes després...

Perquè, com deia John Lennon:

"La vida és allò que passa mentrestant et capfiques a fer altres plans"

Compartint la Felicitat

..."Eva, tienes que escribir sobre esto..."

Si, es clar que si...

Quin es el fil conductor o quin és el meravellós Procés de compartir la felicitat d'una manera genuïna?... des de la gratitud i des de l'esperança... Com he arribat fins aquí...

Doncs, a través de l'experiència de la SOLEDAT...

Suposo que tots en algun moment, hem experimentat aquella soledat melancòlica on el cor es deixa envair de tristesa, enyorança, deseperança i queixa. En definitiva, en aquests moments, vivim la soledat des d'un punt de vista de mancança. Quan acceptem aquest malestar i obrim la mirada, es només llavors quan podem veure que per molt que estem sols físicament, estem connectats.

Estem connectats amb tota la gent meravellosa, que ens gratifica compartint les seves experiències, ja siguin bones o dolentes. Per que es en aquell moment, en el que posen tot el seu ser, tot el seu cor, tot el seu cos i tot el seu cap, en que per un petit moment, un petit instant, formis part de tot.

Et converteixes en l'altre persona, si pares atenció vius dins l'altre...

En el cas de la FELICITAT, es important que per compartir-la i que aquest sentiment t'ompli de joia i esperança, la SOLEDAT s'ha d'haver transformat en màgia, tranquil·litat, serenitat,... i d'això només te n'adones quan la felicitat de l'altre es converteix en un gran moment de plenitud.

Tinc la sort, buscada, que estic envoltada de persones fantàstiques que valoren la meva presència per compartir amb mi els seus moments de plenitud i FELICITAT, gràcies a totes aquestes persones creixo, em transformo, ....m'omplo....

Gràcies per deixar-me estar connectada...

Obrint una porta

...Por... Fear... Miedo... Bledur... Peur... Medo

Ja he mencionat aquest sentiment, crec que un cop per entrada.

Avui vull explicar la importància de la por a la meva espiral de vida...

La POR és un dels sentiments bàsics, no només a l'espècie humana, els animals també en senten, de POR. La diferència és que la seva por es adaptativa, útil, salva vides...

Els humans també en tenim d'aquesta, però com moltes altres coses útils i fantàstiques, la hem transformat. La hem fet servir per a que la sinergia de les nostres relacions, en comptes d'un guanyar- guanyar, sigui un guanyar - perdre. Fent servir la por com a sentiment no adaptatiu...

Quan sentim por, el nostre cos comença a seguir instruccions per a salvar-nos la vida. La nostra conducta pot ser de tres tipus: FUGIDA, AGRESSIÓ o PARÀLISIS.

En el meu cas, l'evitació i/o paràlisis han estat les protagonistes. Això m'ha estat molt útil durant una època, en la que l'autoconeixament no era la meva prioritat, de fet, quasi bé res que tingues a veure amb mi era la meva prioritat...

Fins aquell dia en que vaig fer-me la pregunta ... i ara què? L'evitació i la paràlisis no eren útils, havia de seguir endavant, estava sola...

...va ser el primer pas... descobrir que tenia POR a la SOLEDAT ...

Descobriment sorprenent, alhora inacceptable... m'encantava estar sola... en realitat m'havia sentit mil cops sola, envoltada de gent, però no havia estat mai SOLA.

SOLA, en quant a decisions, en quant a conseqüències, en quant a viure, ...

Ara... més endavant... un cop vaig acceptar la POR a la SOLEDAT, li vaig donar les gràcies per tot allò que m'havia aportat fins al moment, vaig descobrir que gràcies a la SOLEDAT podia i puc donar-me el plaer de conèixer qui sóc, amb les meves ombres i les meves llums.

La POR, com ja he dit, es una ALIADA, una porta cap a la ZONA d'INCERTESA, que condueix cap a una habitació plena de RECURSOS, plena d'APRENENTATGES, plena de FELICITAT, plena de coses meravelloses.....

....Plena de Plenitud....

Cartell de pel·lícula

.... La vida no ha de ser perfecte per a ser extraordinaria....

Durant el dia em volten mil idees per escriure... La que més ha resonat durant el dia d'avui ha estat la paraula SINCRONICITAT.

Es podria dir que la Sincronicitat són aquells "missatges" que reps durant el dia que et guien cap a la plenitud, o que t'aporten allò que et fa falta per a donar sentit a la Cerca del teu somni.

Aquests "missatges" poden vindre d'una persona, d'un cartell de pel·lícula, d'una botiga... si estàs obert a rebre'ls són com aquella brisa fresca que corre les nits d'estiu, com l'escalforeta d'una bona manta a l'hivern...

Quan comences el camí de l'autoconeixament, ja sigui per circumstàncies externes o per decisió pròpia, ajuda descobrir que si pares atenció, si ets present al teu aquí i al teu ara, el camí es torna fàcil, trobes solucions, esperances, on mai t'haguessis plantejat trobar-les.

 Davant la meva pregunta recurrent: Per què la meva vida no és un mar en calma i fàcil? Em trobo al metro de Barcelona un cartell de Pel·lícula que resa "La vida no ha de ser perfecte per a ser extraordinaria.".

Davant els plantejaments de la meva vida "amorosa", m'envien un whatsapp que comença: "hay personas que tienen pareja pero se sienten tan solas y vacías como si no las tuvieran..." al final diu:

"Hay otras personas que estan solas y viven y brillan y se entregan a la vida de la mejor manera. Personas que no se apagan, al contrario cada día se encienden más y más. Personas que aprenden a disfrutar de la soledad porque las ayuda ha acercarse a si mismas, a crecer y a fortalecer su interior.
Esas personas son las que un día sin saber el momento exacto ni el por qué se encuentran al lado del que las ama con verdadero amor y se enamoran de una forma maravillosa"

En definitiva, això em reafirma en que el camí que estic seguint, és un camí EXTRAORDINARI, amb LLUM, ple de VIDA, de PLAERS, APRENENTATGES i d'AMOR.

Pluja

Avui es podria dir que es un dia gris...
Però tot i això, jo el veig amb milers de colors...
L'aigua neteja, s'endú tot allò que sobra, fa que les olors siguin més fortes...

M'ha enganxat la pluja enmig del bosc, he jugat amb els toll, com quan era petita, quin gran moment de plenitud...

Són aquestes petites coses les que fan que la vida sigui vida, que donen la sensació de llibertat...

Escriure a algú a qui vols conèixer, trucar algú amb qui tens ganes de parlar, sentir...

...en definitiva, sentir fa que la vida sigui plena...

Que seria la vida sense bojeria, la bojeria que t'empeny a fer allò que la POR t'impedeix...

La Por ara s'ha transformat en una gran aliada per descubrir allò de que sóc capaç, allò que em fa por és el que em proposo fer, sent conscient que és una gran aventura... i que he de ser benevolent amb mi mateixa.

Convertint i tractant-me cada dia, dia a dia, com si fos la meva millor amiga...

On, quan, com.. comença la meva cerca

... Suposo que la Cerca la tenim tots dins nostre... tots busquem la plenitud, la felicitat, la sensació de que no falti res d'allò que vols... dels VOLERS... no materials, si no espirituals, la sensació d'un gran BIG BANG intern...

El punt d'inflexió arriba un moment o altre: una persona, una situació, un somriure... qualsevol petit moment, per insignificant que pugui semblar, pot fer despertar un gran desig de ser FELIÇ.

El meu punt d'inflexió va ser un 16 d'agost de farà dos anys.

Aquell dia tot era fosc i confús.

Els moments d'inflexió són foscos i confusos, fan POR, generen malestar, però alhora, per estrany que sembli, una immensa seguretat en un mateix es desperta i com si haguessis esperat aquell moment durant molt temps, saps exactament que fer.

Ho veus tot com si estiguessis en una cantonada de l'escena, com si res anés amb tu. Avui sé que la meva OBSERVADORA, estava en acció... prenent nota, apunts, de tot allò que succeïa tant ràpid i alhora tant lent.

Quan tot passa, el cos no respon, l'emoció es desboca i la ment comença a dubtar.

A mi no m'han ensenyat a viure amb això... i ara què?

L'inici d'una espiral

Arriba un moment en el que et preguntes... i de qué sóc capaç?
Et contestes...no ho sé...
Sóc capaç de comprobar de qué sóc capaç...
És en aquell moment en el que et sorprens, revisant tot allò que has fet fins al moment...
Dónes poder al passat... li otorgues el poder de jutjar el teu aquí i el teu ara...
El que no saps es que el passat et pot fer presoner, és ara quant me n'adono i li dono la utilitat de ser una font de recursos. Visualitzar el passat com una font d'aprenentatges, eines, i passos endevant, em fan ser valenta...
És en aquest moment en el que te n'adones que el viscut, no és un fracàs si no una font de sabiduria...

Per tant, el primer pas per a saber de que sóc capaç es caminar cap endevant, amb una gran caixa d'eines, creada al llarg de la meva vida, sempre sota revisió i sempre amb el concepte de FLEXIBILITAT en ment.

Flexibilitat... avui l'aplico compartint, començant a compartir el meu camí cap a la plenitud...