Dos mesos després de un canvi de pis desitjat, de viure amb escalforeta, d'anar construint de nou el meu refugi, estic asseguda al sofà escrivint...
El meu compi de pis caní, es coloca al sofà, mentre la crema de carbassa es va fent...
Milions de idees passen per al meu cap, pensaments varis, records, somnis,.. reviso el meu petit pis, que ve s'està...
Què m'ha fet arribar fins aquí? Què és el que m'ha impulsat a buscar el meu benestar? Què ho seguirà fent?
Suposo que tots tenim una llum dins que ens guia, no sabem ben bé com s'ho fa, però ens acaba portant tard o d'hora allà on estem realment a gust.
Si mirem el món amb ulleres d'aquelles que només t'ensenyen el que et falta, aquesta llum s'apaga, però si el mirem amb les ulleres que donen gràcies per tot allò que ens agrada que ens fa que la campaneta de la felicitat interior soni, la llum brilla molt més, per tant el camí es torna més clar...
Amb qualsevol de les dues ulleres, sentirem emocions negatives, (tristesa, por, angoixa, ràbia, ira, etc.) però amb les segones, es molt més probable que a les ombres els hi donem un espai, que ens ensenyarà a coneixer-nos molt millor i en el fons, això es el que importa, conviure amb tu mateix amb PAU, poder gaudir del SILENCI, sense que les mil idees, records, sentiments, s'agolpin al teu cap i al teu cor, donant copets que et fereixen...
A SEGUIR NAVEGANT!!!!
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada