Després de passar uns dies a una de les illes més meravelloses que existeixen per aquí a prop amb una amiga, amb la que mai havia conviscut i amb la que ha estat un plaer fer-ho, torno a casa amb un regal:
...dues preguntes meravelloses...
...¿Qué es lo que quieres tú?... ...¿estás en paz contigo misma?...
Què vull?
Us heu preguntat en algun moment el que voleu? que és allò que el vostre cor batega amb força per fer?, allò que la vostra intuïció us indica amb forces que feu, allò que quan ho estàs fent et porta a estar en PAU amb tu mateix.
En el moment en el que em va plantejar la segona pregunta, vaig contestar: ...a moments...
... després d'una reflexió interna... després de deixar que el meu inconscient la processés....puc dir que la pau amb mi mateixa la trobaré quan faci el que vull fer...
...El meu camí cap a la pau es el camí a la plenitud... el camí dels volers... d'allò que vull fer...
dimarts, 26 d’agost del 2014
dimecres, 6 d’agost del 2014
Loading.....
...Després de superar un repte, queda una sensació de benestar, una sensació de ser capaç, el cor s'omple cap a un mateix!!!
Deixant pas a un munt de pensaments, emocions i sensacions...
Avui m'invaeix la necessitat de sanar, sanar tot allò que el passat em va aportar, tot allò que ara no és útil, que em limita...
El 16 d'agost del 2012, vaig tancar una etapa, una etapa que em va deixar ferides, que encara estan obertes, de tant en tant i sense adonar-me'n sagnen, em fan mal...
Aquest dolor, el vull transformar en aprenentatge, en autoconeixament, en quelcom que em faci créixer.
De moment l'únic que sé, després de dos anys, plens d'experiències i trobades amb mi mateixa és que moltes vegades donem amor per tal de tindre companyia, sense fixar-nos en la reciprocitat, sense fixar-nos si ens emplena, si es allò que volem...
Avui decideixo que vull estimar sense necessitat, que vull estimar no per omplir un buit, si no perquè em ve de gust, perquè em sento tant plena amb mi mateixa, que ho vull compartir...
Avui decideixo que vull que m'estimin, no per necessitat d'omplir un buit, si no perquè li ve de gust, perquè es sent tant ple amb si mateix, que ho vol compartir...
No vull ser la necessitat de ningú, ni necessitar a ningú, vull un amor complert, del meu 100% cap a un altre 100%....
...pot ser que encara estigui en procés...
....LOADING........
Deixant pas a un munt de pensaments, emocions i sensacions...
Avui m'invaeix la necessitat de sanar, sanar tot allò que el passat em va aportar, tot allò que ara no és útil, que em limita...
El 16 d'agost del 2012, vaig tancar una etapa, una etapa que em va deixar ferides, que encara estan obertes, de tant en tant i sense adonar-me'n sagnen, em fan mal...
Aquest dolor, el vull transformar en aprenentatge, en autoconeixament, en quelcom que em faci créixer.
De moment l'únic que sé, després de dos anys, plens d'experiències i trobades amb mi mateixa és que moltes vegades donem amor per tal de tindre companyia, sense fixar-nos en la reciprocitat, sense fixar-nos si ens emplena, si es allò que volem...
Avui decideixo que vull estimar sense necessitat, que vull estimar no per omplir un buit, si no perquè em ve de gust, perquè em sento tant plena amb mi mateixa, que ho vull compartir...
Avui decideixo que vull que m'estimin, no per necessitat d'omplir un buit, si no perquè li ve de gust, perquè es sent tant ple amb si mateix, que ho vol compartir...
No vull ser la necessitat de ningú, ni necessitar a ningú, vull un amor complert, del meu 100% cap a un altre 100%....
...pot ser que encara estigui en procés...
....LOADING........
dimarts, 5 d’agost del 2014
"La vida és allò que passa mentre et capfiques a fer altres plans"
...Tot passa per algun motiu...
Últimament aquesta frase forma part del meu discurs. Res succeeix en va... ¿per què?
La finalitat de les coses es l'aprenentatge, quan això ho comprens, hi ho integres, tot es transforma.
La pregunta que segueix, és: quina utilitat té enfadar-me?
Si, he viscut enfadada amb el món...enfadada per al que feien els demés, per les reaccions dels demés, per les meves reaccions, per el meu context, per la meva feina, per les meves relacions íntimes, per què no apareix l'amor, per què les coses no sortien exactament i en el moment en que jo volia...
És important valorar llavors, que tot passa per algun motiu, que enfadar-se no és útil, en canvi, si que resulta útil preguntar-se que estic aprenent amb tot això...
...i què passa quan no trobes cap resposta?
Doncs, res, no passa res.
Què he de fer quan no trobes resposta?
Fluir, seguir endavant, com l'aigua. Pot ser que no sigui el moment de trobar resposta, pot ser el moment simplement d'aprehendre a no enfadar-se, a viure la vida amb un somriure, sense perdre el nord, gaudint de tots i cada un dels moments que la vida et proposa que visquis, perquè hi ha moments que no pots controlar, hi ha moments en el que vols es fluir, sense que res et condicioni, només sent conscient amb els cinc sentits del que vius... i el que ve després, ja te n'ocupes després...
Perquè, com deia John Lennon:
"La vida és allò que passa mentrestant et capfiques a fer altres plans"
Últimament aquesta frase forma part del meu discurs. Res succeeix en va... ¿per què?
La finalitat de les coses es l'aprenentatge, quan això ho comprens, hi ho integres, tot es transforma.
La pregunta que segueix, és: quina utilitat té enfadar-me?
Si, he viscut enfadada amb el món...enfadada per al que feien els demés, per les reaccions dels demés, per les meves reaccions, per el meu context, per la meva feina, per les meves relacions íntimes, per què no apareix l'amor, per què les coses no sortien exactament i en el moment en que jo volia...
És important valorar llavors, que tot passa per algun motiu, que enfadar-se no és útil, en canvi, si que resulta útil preguntar-se que estic aprenent amb tot això...
...i què passa quan no trobes cap resposta?
Doncs, res, no passa res.
Què he de fer quan no trobes resposta?
Fluir, seguir endavant, com l'aigua. Pot ser que no sigui el moment de trobar resposta, pot ser el moment simplement d'aprehendre a no enfadar-se, a viure la vida amb un somriure, sense perdre el nord, gaudint de tots i cada un dels moments que la vida et proposa que visquis, perquè hi ha moments que no pots controlar, hi ha moments en el que vols es fluir, sense que res et condicioni, només sent conscient amb els cinc sentits del que vius... i el que ve després, ja te n'ocupes després...
Perquè, com deia John Lennon:
"La vida és allò que passa mentrestant et capfiques a fer altres plans"
divendres, 1 d’agost del 2014
Compartint la Felicitat
..."Eva, tienes que escribir sobre esto..."
Si, es clar que si...
Quin es el fil conductor o quin és el meravellós Procés de compartir la felicitat d'una manera genuïna?... des de la gratitud i des de l'esperança... Com he arribat fins aquí...
Doncs, a través de l'experiència de la SOLEDAT...
Suposo que tots en algun moment, hem experimentat aquella soledat melancòlica on el cor es deixa envair de tristesa, enyorança, deseperança i queixa. En definitiva, en aquests moments, vivim la soledat des d'un punt de vista de mancança. Quan acceptem aquest malestar i obrim la mirada, es només llavors quan podem veure que per molt que estem sols físicament, estem connectats.
Estem connectats amb tota la gent meravellosa, que ens gratifica compartint les seves experiències, ja siguin bones o dolentes. Per que es en aquell moment, en el que posen tot el seu ser, tot el seu cor, tot el seu cos i tot el seu cap, en que per un petit moment, un petit instant, formis part de tot.
Et converteixes en l'altre persona, si pares atenció vius dins l'altre...
En el cas de la FELICITAT, es important que per compartir-la i que aquest sentiment t'ompli de joia i esperança, la SOLEDAT s'ha d'haver transformat en màgia, tranquil·litat, serenitat,... i d'això només te n'adones quan la felicitat de l'altre es converteix en un gran moment de plenitud.
Tinc la sort, buscada, que estic envoltada de persones fantàstiques que valoren la meva presència per compartir amb mi els seus moments de plenitud i FELICITAT, gràcies a totes aquestes persones creixo, em transformo, ....m'omplo....
Gràcies per deixar-me estar connectada...
Si, es clar que si...
Quin es el fil conductor o quin és el meravellós Procés de compartir la felicitat d'una manera genuïna?... des de la gratitud i des de l'esperança... Com he arribat fins aquí...
Doncs, a través de l'experiència de la SOLEDAT...
Suposo que tots en algun moment, hem experimentat aquella soledat melancòlica on el cor es deixa envair de tristesa, enyorança, deseperança i queixa. En definitiva, en aquests moments, vivim la soledat des d'un punt de vista de mancança. Quan acceptem aquest malestar i obrim la mirada, es només llavors quan podem veure que per molt que estem sols físicament, estem connectats.
Estem connectats amb tota la gent meravellosa, que ens gratifica compartint les seves experiències, ja siguin bones o dolentes. Per que es en aquell moment, en el que posen tot el seu ser, tot el seu cor, tot el seu cos i tot el seu cap, en que per un petit moment, un petit instant, formis part de tot.
Et converteixes en l'altre persona, si pares atenció vius dins l'altre...
En el cas de la FELICITAT, es important que per compartir-la i que aquest sentiment t'ompli de joia i esperança, la SOLEDAT s'ha d'haver transformat en màgia, tranquil·litat, serenitat,... i d'això només te n'adones quan la felicitat de l'altre es converteix en un gran moment de plenitud.
Tinc la sort, buscada, que estic envoltada de persones fantàstiques que valoren la meva presència per compartir amb mi els seus moments de plenitud i FELICITAT, gràcies a totes aquestes persones creixo, em transformo, ....m'omplo....
Gràcies per deixar-me estar connectada...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)