Siguem realistes,
la vida et regala moments fantàstics, estonetes d’aquelles que no vols que s’acabin
mai, però com tot, s’acaben. Un cop acabades, l’excepcionalitat deixa un sabor
dolç, per tornar al dia a dia, a la “normalitat”.
Tenim dues
opcions, o transformar el sabor dolç de l’excepcionalitat en quelcom amarg,
quedant-nos ancorats en el record i en
les ganes de que aquell moment sigui etern, o continuar caminant, mirant endavant,
parant atenció en les excepcionalitats diàries.
Val a dir, que la
segona opció és la que més m’ha costat posar en pràctica, i encara em costa,
requereix de valor, requereix de voluntat i molta estima per a la pròpia vida...
Si tenim en
compte que la felicitat no es una possessió, si no experiències, moments, quan
més caminem i més gaudim del aquí i de l’ara, més plena serà aquesta vida...
Al cap i a la fi,
l’important és el què estàs fent aquest precís moment, com estàs actuant, en
funció de què actues? d’allò que li dóna valor a la vida?
Acció....
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada